dissabte, 2 de gener del 2010

Un vell mestre de l'Escola Industrial

Era un vell mestre de “Oficialia”-que es el que avui se’n diu Formació Professional- que havia dedicat gairebé tota la seva vida a formar legions de teixidors a l'Escola Industrial. Els seus alumnes eren aprenents, que després d'una jornada de vuit hores en una fàbrica eludien l'obligació que constava en l'estàndard contracte d'aprenentatge, d'assistir a les reunions formatives del “Frente de Juventudes” -bona part del relaxament d’aquesta obligació es devia a que molts dels patrons estaven afiliats a Falange i es movien, en qualitat de dirigents, pel Sindicat Vertical; com que sabien que els era més productiu un operari format professionalment, que un aspirant a polític, encara que fos falangista, doncs es feien l’orni -i així molts dels aprenents, acudien a classes nocturnes de formació professional i no a les rutinàries llaunes feixistes de FET i de les JONS.
Acabats els estudis, els més capaços i ambiciosos, seguien amb peritatge tèxtil (avui en diríem diplomats tèxtils o tècnics mitjos) i si en tenien més ganes, enginyeria superior.
La majoria eren engolits dintre de la maquinària del sector tèxtil, les seves fàbriques i els seus despatxos i copant tot l’ample espectre de les seves feines, des de mossos de magatzem a directors, passant per teixidors, ajudants, encarregats, majordoms, filadores, ordidores, sargidores, dissenyadors, viatjants, caps de producció...
Ell vell mestre el vaig conèixer quan ja era prematurament jubilat, aficionat a la història i matant l’aranya i el cuc de les seves aficions rondant per arxius i hemeroteques polsinoses. Semblava buscar als vells papers una Veritat que li hagués estat furtada en la vida.
Vaig connectar amb ell immediatament. Era un veterà muntanyenc i es coneixia el Prepirineu com la palma de la seva mà: donava detalls de totes les ermites, coves i racons del Berguedà, el Ripollès i l'Alt Urgell i havia recorregut la majoria dels senders ramaders, canals i dreceres que antany havien usat contrabandistes i bandolers.
El vaig acompanyar -encara que sempre vaig pensar que l'acompanyat era jo –a algunes agradables caminades, on per la conversa es feia amena la fatiga de la marxa. Visitàvem ermites romàniques perdudes i abandonades, erigides a escarpades crestes i usades, a falta d'altres cultes, pels pastors per guardar-hi el seu bestiar.
Certa vegada varem trobar un perdut monument situat a prop de Ripoll, al clar d'un bosc, a la vora del castell de Llaés, on un monòlit recorda que el general carlista Savalls, l'any 1874, en aquell mateix indret havia afusellat a setanta-quatre carrabiners i un oficial. Amb probabilitat pensant en la tangible realitat de la sort d'aquells pobres soldats, nois joves la majoria, es va sincerar en un rampell de possible abatiment:
" Què haurà estat dels meus alumnes? -es va preguntar- "Dotzenes de promocions de teòrics tèxtils, de teixidors qualificats, de quadres intermedis i superiors que han sortit de les meves aules. Jo els vaig llançar a la voràgine del treball i dels negocis i avui el ram tèxtil, pràcticament, ha desaparegut. La manufactura es fa a Extrem Orient i aquí, ja nomes es comercialitza. Segurament deuen estar treballant en la Sony o en qualsevol altra multinacional, o han fet -o no - fortuna en la construcció i tot el que els vaig ensenyar no els ha hagut de valdre per a res. Fixa't: anys i anys explicant tecnologia industrial tèxtil, perquè vinguin amb la informàtica, la robòtica i altres artefactes electrònics, la mundialització, i canviïn tot el saber tecnològic de dos-cents anys de revolució industrial i el trastoquin tot en una voràgine mutant, que ens ha engolit a tots, i fagocitat a alguns, com a mi mateix"- va dir, mentre se li humitejaven els ulls.
Vaig intentar explicar-li i fer-li veure que a més dels valors tècnics, els havia transmès el del gust pel coneixement; que mentre els ensenyava a combinar colors i textures, els obria les portes de la sensibilitat i de l'art; que en l'harmonia del disseny, hi hauria sempre l'expectativa del desenvolupament d'un esperit inquiet; i des del càlcul de gramatges i resistències, els hauria obert les portes a l'ordre i a l'organització... i per pudor i per no gratar més a fons en els seus sentiments i la seva depressió, li estalviava la meva opinió que amb la seva sola presència els hauria transmès l'enorme riquesa dels seus valors humans.
"L'ètica que utilitzaran en els seus nous treballs te la deuen. S'hauran especialitzat en altres coses. Fins i tot, si segueixen al món comercial, els teus ensenyaments els valdran perquè no els donin gat per llebre. Tenen coneixements i experiència...Has format essers humans, emprenedors, i no nomes tècnics autòmats, i els has donat les armes per afrontar la vida... " –li vaig dir.
"Mira: formem part d'un món canviant, excessivament ràpid per al meu ritme assossegat. Tinc la sensació que tota la meva vida ha estat inútil. L'he passat ensenyant a milers de joves a fer volutes de fum, arabescs en l'aire, cabrioles en el no res. Les teves bones intencions i la teva comprensió s'agraeixen, però no em serveixen per esvair la meva decepció "- I callant va quedar una estona reflexionant en silenci, xuclant una apagada pipa que en els descansos treia de la vella motxilla. La seva mirada trista va durar uns instants, ja que va reaccionar i ja animat va dir:
"Pugem la costa que hi ha al davant. En una hora arribarem a una bonica i no gaire coneguda ermita amb un absis romànic llombard que val la pena visitar. Diuen que en ella el mític Comte Arnau i l'Abadessa de Sant Joan amagaven els seus il•lícits amors, Aquest comte va ser condemnat a vagar eternament per aquestes serres per haver estafat els seus treballadors. Amb una mica de sort fins i tot podrem veure el seu fantasma cavalcant per allà. "
I silenciosament varem pujar la costeruda senda, amb l'esperança de donar-nos de morros amb el fantàstic ser.

2 comentaris:

  1. ERA SAVI EL VELL MESTRE TEXTIL, encara ens en queda un per ací a la creu alta, va amb bastó una mica encorvat i llueix una enorme barba blanca.

    ResponElimina
  2. No és aquest, tot i que el que dius és prou conegut i apreciat, i podria ben bé ser el del relat. Del que parlo, és una ficció, inspirada en un bon amic que tambè es va dedicar a ensenyar coses del textil, i com sempre fem els que escribim, hi posem un punt subjectiu, o mes pa que formatge, o més formatge que pa, segons es miri.
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog