diumenge, 4 de juliol del 2010

A la Normandia no tot són cementiris i camps de batalla.




A Normandia  hi vaig trobar vàries coses gratificants, apart de visitar els escenaris d’una de les esbatussades més famoses de la història d’aquesta mena de primats amb habilitats tecnològiques en el que ens hem convertit. Hi ha cementiris militars i velles andròmines rovellades als antics camps de batalla, però també hi ha un paisatge verd, puntejat de granges esplèndides i alguns castells sumptuosos, amb el colofó del Mont Sant Michel, que supera els límits de la imaginació més desbordant. També hom hi troba belles ciutats, com Bayeux, Cherbourg i Caen i uns pobles, amb aquell aire endreçat, cívic  i polit que hi donen els francesos: Uns petits  ports atlàntics, molt diferents dels lluminosos i dolços indrets de la nostra Mediterrània, però al mateix temps acollidors i bonics, tal com han de ser els llocs d’arrecerament a prop de mars tan braves com les aigües del Canal, s’escampen per les costes de les que un dia ja llunyà va partir en Guillem el Conqueridor per envair l’Anglaterra.
Una de les fites de la Normandia és la gastronomia. A preus molt semblants als de casa nostra, trobes uns esplèndids menús on no hi manca la closca de les ostres, les cloïsses i els musclos. També hi ha una varietat de truita, feta a base de batre a punt de neu els ous amb mantega i posteriorment coure’ls al forn. Us recomano que si la demaneu, la compartiu, doncs una no us la podreu acabar, per molt “de vida” que sigueu.  

Una altra de les avantatges d’aquell bonic país, és que allà ningú parla de l’Estatut d’Autonomia, ni del Tribunal Constitucional, ni del Montilla, ni del Mas, ni del Carod Rovira, ni del Puigcercós, ni del Millet, ni del Montull,  ni de les seves respectables i santes mares. Ben justet els ve per parlar del mundial de futbol, i això encara perquè els van eliminar la selecció francesa a les primeres de canvi.
Et senten parlar i et pregunten de on ets. Quan els dius que ets català, de Barcelona, et diuen que han estat a Sant Sebastià i que els hi consta que s’hi menja tant bé, tot i que es tingui la bàrbara costum de fer-ho tant tard. Aprofiten per recomanar-nos que si anem a sopar no ho fem a quarts d’onze, com es fa a casa nostra (a Sant Sebastià, és clar) Com a màxim no més tard de les vuit.
Al Memorial de Caen , una hostessa de molt bon veure ens va lliurar un d’aquells aparells que et poses a l’orella i et van clavant el rotllo de la exposició. Hi havia una gran varietat d’idiomes per triar, i a nosaltres ens tocava el castellà si no volies continuar bregant amb el rovellat francès de l’època del batxillerat, ampliat i  embastat durant  les escapades a veure cinema a Perpinyà  o les d’anar a respirar llibertat i comprar llibres de la editorial “Ruedo Ibérico” a París. Més per facècia que per patriotisme li vaig demanar a la noia si en tenia algun amb el idioma català. La noia es va mostrar compungida i confosa per no poder-nos atendre. Amb un somriure d’una gentilesa que m’arribava a l’ànima ens deia que estava desolada, però que malauradament allò no era pas possible. Vaig donar-li les gràcies per la seva amabilitat, tot pensant que si el fet hagués succeït a Madrid, potser la conya hagués acabat amb alguna mena d’exabrupte malsonant, per la qual cosa em donava més que satisfet amb el somriure gentil de la bella normanda.      

5 comentaris:

  1. considerant la "incivilització" dels Normands, no sé pas que dir-te d'això dels horaris ;) per cert que l'última imatge crida poderosament a baixar i integrar-te en el paisatge, espectacular! :)

    ResponElimina
  2. veus copm si ho pots explicar a terminis. Aixó de la truita m'ha interessat, ho hauré de provar.

    ResponElimina
  3. Clidice, són els penya-segats d’Etretat. El dia era una mica rúfol, i potser hi faltava una mica més llum per veure-hi les tonalitats que va pintar en Monet, doncs aquest impressionista els va retratar manta vegades. In situ són realment espectaculars i no m’estranya la fascinació que varen inspirar a l’artista. El dia d’autos, el paisatge era una gama de tonalitats que anaven del verd intens de la gespa al gris perla, passant per un mar de matisos verds i grisos clars, als que la foto no els fa justícia.


    Doncs Francesc, en tinc uns quants de cementiris al bagul, que em sembla que els deixaré reposar al menys fins per la castanyada, que avui els moderns en diuen Halloween ;-)

    ResponElimina
  4. Una de les coses que més m'emocionen a França es quan demanes alguna cosa en la que no et poden complaure i et diuen: "dessole monsieur". I tu penses "home, tampoc n'hi ha per tant", però, no, no exageren, és que és la seva manera de ser educats. Aquestes coses son les que en fan sentir estranger quan torno a casa nostre...

    Però, tornant al viatge, poc a poc vaig recordant les coses que vaig veure. Aquesta espectacular roca foradada és una d'elles, i també Caen, em sembla, tot i que ara mateix no puc recordar si l'excepcional casc antic que recordo és el de Caen o el de Rouen (?) (merda de memòria). I sí, la gastronomia també era notable. I Saint Maló, i les marees... (com a Sant Sebastià, és clar).

    ResponElimina
  5. Cert, Brian, la polidesa és una de les seves virtuts. No hi manca mai el merci, ni el bon jour. Es nota fins i tot amb el conduir, on es circula per la dreta i es cedeix el pas si corres més. A casa nostra tothom va pel mig o per l'esquerra, no sigui que els passi algú...:-(

    ResponElimina

Cercar en aquest blog