diumenge, 11 de juliol del 2010

Reflexions constitucionalistes.




Us confessaré una antiga passió pel constitucionalisme, que em dura de quan vaig passar per la Facultat de Dret –quan encara els dinosaures poblaven la terra- 

Darrerament, que disposo de temps, estic desempolsant llibres de text i gratant pel Google  per tal d’elucubrar amb els mals del present i la tortuosa història constitucionalista de les Espanyes, la qual cosa va de la maneta de la tèrbola política dels darrers dos-cents anys, amb quatre guerres civils, sense comptar la del Francès, que també en va tenir molt de civil i les assonades de caserna. La síntesis és que durant tot aquest temps, en el que la democràcia va ser una excepció de curta durada,  no va ser  possible la construcció del que se’n diu l’Estat Espanyol i darrerament, la vigent, que els que s’omplen la boca amb la noció “Estat de Dret” entenen com un text sagrat (la genètica judeocristiana no perdona), hom oblida que va ser gestada entre amenaces, renuncies i consensos de grat o per força, per la qual cosa és fruit d’una conjuntura que,  una vegada superada,  mereixeria una profunda revisió.

Bé, tot això és conseqüència de la ressaca de la diada d’ahir i la contundent manifestació del poble de Catalunya.

Una de les coses que el TC ha considerat és el que es diu en el controvertit i poc entenedor  article 2 de la vigent  quan afirma que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, etc.

La mare del constitucionalisme espanyol que va ser "la Pepa" del 1812 , ja deia:

“TÍTULO II
Del territorio de las Españas, su religión y gobierno, y de los ciudadanos españoles.

CAPÍTULO PRIMERO
Del territorio de las Españas.
Artículo 10.
El territorio español comprende en la Península con sus posesiones e islas adyacentes, Aragón, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada, Jaén, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y Valencia, las islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de África.
En la América septentrional, Nueva España, con la Nueva Galicia y Península de Yucatán, Guatemala, provincias internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo, y la isla de Puerto Rico con las demás adyacentes a éstas y al continente en uno y otro mar.
En la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico.
En el Asia, las islas Filipinas, y las que dependen de su gobierno.
Artículo 11.
Se hará una división más conveniente del territorio español por una ley constitucional, luego que las circunstancias políticas de la Nación lo permitan”.

I jo em pregunto: Això de la indissolubilitat ho deurien posar perquè si llegiu l’àmbit territorial de la del 1812 i el d’ara, veureu la de països (o províncies) que s’han anat quedat pel camí de la independència i la sobirania aquests dos-cent anys, els darrers cap el 1956 i el 1975...    
  
   La Constitución. Francisco de Goya.

14 comentaris:

  1. imagino que encara deuen tremolar pensant en Cuba i es volen curar en salut ;) si no fóssim TAN covards ... mmmm, o era tan cínics? ai, que ja faig catúfols.

    ResponElimina
  2. Potser que, de tan parlar-ne, al final es quedin els autèntics espanyols sols i sense cap colònia, conquerida o no.

    ResponElimina
  3. La realitat de tot aquest tema es que ens necessiten tant i tant que per la "indisoluble" españa sería un cop massa fort perdre Catalunya. Si Espanya ja està a la cua de Europa , imagineu-vos com estaría sense un dels seus motors , o dos( Euskadi).
    al fin y al cabo que gane holanda y no tengamos que oir "sarau" toda la noche!!!

    ResponElimina
  4. És que d’ aquella “integritat territorial”, Clidice, no en queda res més que la península i les illes Canàries i les Balears ( potser hi podríem afegir Perejil?) i el Rif, els territoris d’Ifni i el Sàhara, eren “províncies espanyoles” per la qual cosa formaven part de la gastada indissolubilitat, de la que tant parlen.

    ResponElimina
  5. Ferran, hauríem de definir el concepte, doncs a Catalunya hi ha hagut una tradició espanyolista (federal) que sempre ha tingut més predicament que la independentista, tot i que sembla que les coses canvien darrerament (i no pas per culpa nostra).

    ResponElimina
  6. “Junior”, quan ens imaginàvem la Espanya federal hi havia un màxim de quatre federats. Van voler desvirtuar el concepte, fent que en fossin disset i així ha anat el invent de l’Estat de les Autonomies. Es necessita una bona crisi política (encara més, si) i entrar en un procés constituent, on es plantegin solucions a problemes com la bipolaritat de la partitocràcia , amb el sistema electoral, llei d’Hondt i tot això; el concepte del municipalisme amb un anàlisi seriós de la controvertida “autonomia municipal” que perpetua la corrupció i el vell caciquisme, etc. etc. El que hem temos és que hem perdut molts trens i hi ha molts vicis estructurals enquistats per poder-ho solucionar tant alegrement.
    Lo d’Holanda i Espanya és “pa i circ”, tot i que ho faran servir com a manifestació d’espanyolisme...
    Ens veiem.

    ResponElimina
  7. Interessant mirada històrica Alberich. Unsa Espanya federal de debò em semblaria la millor opció. Però han fet un nyap com bé dius. En fi, qui sap si perdran alguna cosa més, però jo no crec en grans conseqüències, arran de la manifestació d'ahir. Catarsi col·lectiva però ara... sóc escèptica.

    ResponElimina
  8. Jo també, Eulàlia, catarsis, il•lusió, una certa eufòria i al capdavall, poca cosa , gairebé, en el fons, el mateix esclat d’emotivitat que aquesta eufòria espanyolista d'avui amb la Copa del Món :(

    ResponElimina
  9. Ramón, és que ells encara es pensen que tenen les colónies com Cuba o Guinea i altri, s'estàn rumiant si han perdut o no les Filipines. Bona feina d'investigació, no se si l'expressió Visca la Pepa vé d'aqui, però després hauriem de veure que fem amb l'oncle. I qui és l'oncle.

    ResponElimina
  10. A mi el que em faria gràcia és comprovar quanta gent ha fet doblet aquest cap de setmana: el dissabte amb la senyera i el diumenge amb la rojigualda. Som i serem... esquizofrènics. O serà que n'hi ha que s'apunten fins i tot a un bombardeig.

    ResponElimina
  11. Francesc, el "Viva la Pepa" era el crit dels constitucionalistes, enfrontats als reialistes o absolutistes, que cridaven "Vivan las "caenas", o sigui les cadenes. Potser per influències conservadores i carlines, el "Viva la Pepa" s'ha associat al desori i la disbauxa...Doncs, "Viva la Pepa", no?.

    ResponElimina
  12. Helter,els humans sóm complexos i contradictoris. Els camins de l'autoestima son difícils i complicats, i és evident que aquesta dualitat esquizofrènica s'haurà donat. Jo, personalment, crec distingir entre onze xicots corrent darrera una pilota i la ciència política i la meva autoestima va per d'altres averanys, però les coses són com són, si.

    ResponElimina
  13. Mira, havia sentit parlar molt de la Consti del 1812 però no n'havia llegit mai cap fragment.
    Això de "províncias vascongadas" (que sona FATAL) ja prové d'allà??

    ResponElimina
  14. Si, i un districte que era Molina (Molina d'Aragón) que ara forma part de Castella -La Mancha. La posterior distribució en provincies va ser font de no pocs disbarats, entre ells, la nostra Franja de Ponent...

    ResponElimina

Cercar en aquest blog