dimecres, 22 de desembre del 2010

Coses que tal vegada van succeir. (La conversió de Sant Pau)



Pau de Tars es dedicava a perseguir cristians en nom de l’ortodòxia jueva. Al segle I DC el moviment era una mena de secta discrepant de l’ortodòxia jueva, motiu de discussió exclusiva d’us intern entre rabins i circumcidats.
El tal Pau, també conegut com a Saule, home culte i jueu ambiciós, de cultura hel·lenitzant i ciutadania romana, estava comissionat per eradicar la perniciosa secta i perseguir-la. De fet va ser qui va manar que lapidessin al que desprès va ser consagrat com a Sant Esteve.  
Quan anava camí de Damasc a fer lapidar uns quants cristians més, a uns 18 quilòmetres de la ciutat, un llamp el va descavalcar i la tradició diu que el Crist en persona li va parlar: - “Mentre feia camí s’esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: "Saule, Saule, per què em persegueixes?". Ell respongué: "Qui ets, Senyor?" Li digué: "Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca’t, fes cap a la ciutat, i allà et diran el que has de fer”. Posteriorment va recobrar la vista, es va convertir al cristianisme i fou batejat per Ananies de Damasc.
En Saule es va convertir en l’exegeta que va donar consistència i estructura al Cristianisme i el va universalitzar, preconitzant que sortís de l’àmbit exclusiu del judaisme per ser predicat als gentils i d’aquí en ve tot el posterior entrellat que coneixem, i que podem trobar en qualsevol història de les religions.
Fa un parell d’anys que varem  anar a  la Síria de l’eix del mal, segons el USA,  a fer de turistes.
Baixada a la capella de la casa d'Ananies.
Capella  d'Ananies on va guarir Sant Pau
Al barri cristià de Damasc ens van endinsar en la llegenda de Sant Pau –cal dir que el guia era un musulmà que estava convençut que el bon Alà li guardava seixanta o setanta verges al Paradís si feia bondat en aquest món de mones. L’esmentat guia era justet i es limitava a recitar de memòria el catàleg oficial dels manuals, per la qual cosa quan li preguntàvem alguna cosa fora del guió, posava cara d’imbècil, mirant-nos amb uns ulls badats i foscos, fent-se l’enze i fugint d’estudis - Ens va portar a la presumpta casa d’Ananias, -on avui hi han muntat una senzilla capella- dient que quan en Saule va ser tocat pel llamp el van portar allà “a guarir-lo”. El lloc és un llòbrec soterrani, sense llum natural i amb tota l’aparença d’un calabós. Jo, personalment ja em vaig fer la pel·lícula, conscient de la banal simplificació que la mateixa significava – els que m’aneu coneixent ja us haureu adonat que sóc més propens a l’especulació imaginativa que a la comprovació empírica-  “Aquell paio ( en Saule) que el deuria tocar un llamp i malferit i cec, quedaria fet un Ecce Homo – aquesta és una llicència intencionada, és clar- l’haurien portat a la casa del tal Ananies per guarir-lo. Allà s’hi deuria haver estat, a dieta de tisanes de camamilla i sermons proselitistes,  fins que l’home hauria recuperat la vista i  vist “la llum”, de la fe, decidint encapçalar aquell moviment dispers i acèfal que era el cristianisme aleshores. Si nosaltres, que al soterrani ens hi varem estar un quart d’hora justa, ja varem sortir carregats d’estranyes energies (coses de la suggestió, suposo) imagineu aquell home que hi passaria setmanes, cec,  amb el vell corcó alliçonant-lo fins que el va batejar.  
Quan va encapçalar el nou moviment, de perseguidor va passar a perseguit i el futur usdefruitari de les seixanta o setanta verges, ens van dir que va haver d’escapar-se, ficat dintre d’un cistell ( o era molt menut, o era un cove molt gran) despenjat d’una finestra de la porta de la muralla, que s’ensenya com si aquest fet fos ben cert. Quan la vaig veure em va semblar que era del temps de les croades, però potser vaig equivocat  tot que  ‘se non è vero è ben trobato’          
Balcó de Sant Pau. Damasc

17 comentaris:

  1. Humilment crec que el Pau mai de la vida li va perdonar al Jesús la trompada al cos, el cop al cap que quasi el deixa cec -fins que el trombe li va passar- i molt menys al plepa del fotut Ananies i la seua xerrameca. D'això que, molt sibil·linament, va decidir llegar-nos l'església. Salut. Ei, acaba d'eixir la grossa, tant de bo pispes un bon pessic.

    ResponElimina
  2. I se'n sap alguna cosa, del seu cavall? També va perdre la vista i després es va convertir?

    ResponElimina
  3. Ai si, pobre cavall, que no se n'ha cantat més ni gall ni gallina ;) A mi m'agrada el Pau de L'última temptació de Crist, un tipus que té clar el que vol i per a què ^^

    ResponElimina
  4. Estar en un calabós ja ho té això, que perds una mica la xaveta. Bona revenja va ordir en Saule del trons, després de la patacada. Ho va fer ben fet, el molt..., encara n'arrosseguem les conseqüències!

    En fi, salut i paciència... bon solstici d'hivern!

    ResponElimina
  5. Suposo que el llamp va fallar per ben poquet, i és tota una llàstima. La que ens hauríem estalviat.

    ResponElimina
  6. Helter,
    És veritat, que del cavall no se’n ha parlat mai més. Potser va ser el prosèlit d’algun wagnerià i va acabar cavalcant pel Valhalla amb les Valkiries.

    ResponElimina
  7. Clidice,
    Jo penso que el tau Saule sabia molt bé el que es feia i sabia el que volia. El ‘tinglado’ que va organitzar fa dos mil anys que dura...

    ResponElimina
  8. Eulàlia,
    Ben cert. Quina diferència la de les trames ordides en la foscor amb les que la gent s’imaginava a l’aire lliure, admirant els fenòmens de la natura.
    Un bon solstici i un millor any.

    ResponElimina
  9. La figura del convers es la que don credibilitat al moviment. Seria modernament el que anomenem tràsfuga?

    ResponElimina
  10. Vicicle.
    Tindria delicte que tota la parafernàlia l’hagués muntat el tal Pau com a venjança per la patacada rebuda...Un magnífic guió per a una novel•la!.
    De la grossa, de moment ni cinc, i de les altres, crec que tampoc.

    ResponElimina
  11. Joan,
    Mirant la Història sempre hi cap un ‘si no fos’...Imagina que l’espermatozoide que va engendrar l’òvul de la senyora Franco s’hagués perdut claveguera enllà...I així tots els casos que vulguis imaginar...

    ResponElimina
  12. Aris,
    La gent pot anar de més a menys i de menys a més... Tampoc es bo quedar enquistat en una postura tota la vida i la gent pot canviar sense ser un trànsfuga. En el cas concret, potser va veure l’oportunitat de posar-se al davant d’un fet engrescador i organitzar-lo a partir del caos, fet que li podria reportar importants gratificacions emocionals. Una mica com passa a casa nostra amb el sobiranisme...

    ResponElimina
  13. Una vegada una catòlica saberuda (a El Pombo, per cert) em va rectificar quan vaig fer un comentari sobre la caiguda del cavall. Vaig comprovar-ho i, efectivament, sembla que és un element que es va afegir a la llegenda posteriorment:

    "La iconografia i la creença popular el fan caure d'un cavall, quan ell ni a les seves epístoles ni als Fets dels Apòstols en parla." De aquí

    ResponElimina
  14. Bé, almenys pel cavall ja no hem de patir...
    i ara ja us puc dir, que segueixo tan rica, com ahir :-D

    Petons i més salut que mai!

    ResponElimina
  15. Brian,
    Si les fonts de les coses que han passat fa cinquanta anys resulten confoses, les de fa dos mil anys, ja no et dic res. El sectarisme, la llegenda, l’imaginació han creat un munt de mites, amb els que la Humanitat s’ha entretingut, com el famós i tòpic sexe dels àngels de les discussions inútils. .

    ResponElimina
  16. La meva maleta,
    Si segueixes dibuixant com sempre, jo crec que segueixes tan rica...Això no té preu :)

    ResponElimina
  17. El cavall va sortir il·lés del llampec i es va retirar den jubilat a Calcedonia.

    Quan al pàjaru convers, deien que si patia atacs d'esquizofrenia, epilèptics o alguna cosa d'aquestes, que ja podria ser.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog