dijous, 2 de desembre del 2010

Un nen que vivia entre llops.



Ahir vaig anar al cinema a veure “Entrelobos” de Gerardo Olivares.
El film narra la història real d’un andalús que l’any 1954 va ser enviat a ajudar a un tosc i feréstec pastor troglodita, cuidador de cabres d’un terratinent.  Aquest va morir i el nano es va quedar sol i deixat anar de la mà dels déus durant dotze anys.  El film es mou en el context de la postguerra i el vell pastor és un solitari anacoreta fugitiu de les frustracions i malvestats de la guerra civil. La Sierra Morena apareix com un perillós paradís, on la natura s’ofereix amb tota la seva cruesa, prevalent la llei del més fort, inclosos els homes.
El film no passarà a la història del cinema i, al meu entendre, li manca un plus de profunditat, doncs es queda en la anècdota d’un infant abandonat a la seva sort al mig d’un mitjà hostil. Les particularitats del fet, no eren tan inhabituals; jo havia sentit a parlar de besavis que havien anat a cuidar ovelles a la Serra del Cadí, i s’alimentaven del que podien, inclòs el furt de la caça de les àligues, escalant amb tot el perill del món els seus nius –escena que apareix a “Entrelobos”- i tot això tenia unes causes socials, en aquell cas, basades amb les misèries del minifundisme-  que són les que poden interessar i no tant l’anècdota en si mateixa.
El context social en el que en Marcos Rodríguez Pantoja és enviat a la muntanya i queda aïllat es mou en un entorn social d’explotació social i de misèria moral que avui semblen de ciència ficció. El problema d’en Olivares, el director,  és que esmenta aquests fets i hi passa de puntetes, apuntant un maniqueisme d’aquells que donarien sentit a un western de la vella escola, però es queda amb això: una simple anècdota.
No va ser exagerat el caciquisme, l’exercici de pràctiques feudals i el xantatge al que estava sotmesa bona part de la població andalusa de l’època, que expliquen el destí del nen Marcos, però el director ho deixa esbossat, fent més èmfasi amb una idealitzada relació del nen i el seu entorn natural, molt més espectacular, la qual cosa produeix un producte superficial i mancat de credibilitat, malgrat estar basat en una història real.
Crec que  el film es queda a mig camí entre un muntatge presumptament documental  dels que feia en Félix Rodríguez de la Fuente a la TV espanyola i el “Tarzan dels micos” i a anys llum de “L’enfant sauvage” d’en François Truffaut


16 comentaris:

  1. No sabia que anés d'això, la pel'lícula, pensava que era més com una sèrie de la TV. L'argument es bo, ara, si tu dius que es fluxa, m'ho crec

    ResponElimina
  2. Aris,
    Més que fluixa, la trobo incompleta, sense deixar de ser un producte bastant més digne que la mitjana de la filmografia espanyola.

    ResponElimina
  3. Pel tràiler sembla una d'aquelles pel·lícules èpiques americanes. Bé, potser si que no aprofondeix, però si fan un bon producte i s'escapen de molts dels tics de la cosa de per aquí, també està bé no? O et sembla que tampoc?

    ResponElimina
  4. Què tal, Alberich

    Conec la història, però no he vist la pel·lícula ni tinc intenció i ,pel què dius, no em perdo res.
    Em plantejo la història a l'inversa: un llop vivin entre nens. Pobre animal.

    salut i peles

    ResponElimina
  5. No he vist la pel·lícula, he preferit llegir el llibre "He jugat amb els llops", d'en Gabriel Janer Manila(Algaida, Mallorca, 1940), doncs crec que és molt difícil que una peli que està basada en una novel·la la superi, i més si aquesta novel·la està basada en una història real.

    Es veu que l'escriptor Gabriel Janer Manila va tenir contacte per primera vegada amb la història d’en Marcos, arran de la seva tesi doctoral basada en els nens que han viscut en estat salvatge (És llicenciat en Pedagogia per la Universitat de Barcelona).

    He trobat el llibre simplement fantàstic; dur i tendre a l'hora; la solitud del nen abandonat i la seva necessitat de relacionar-se i estimar és colpidora.

    Val a dir que la novel·la ha estat la guanyadora del 36è premi Joaquim Ruyra de Narrativa Juvenil.

    ResponElimina
  6. Clidice,
    Es deixa veure, si t’agraden els animalons

    ResponElimina
  7. Gregori Samsa,
    Ben trobat per aquí.
    Un llop vivint entre nens... Ai senyor: acabaria amb un pot lligat a la cua i udolant pel passadís de casa, com un gos qualsevol.

    ResponElimina
  8. Wanderlust,
    Quan llegim un llibre ho fem aportant la nostra subjectivitat i la nostra imaginació. Les figures i personatges creats per l’autor, agafen la dimensió que li volem donar. Un director de cinema o d’escena, sempre traduirà, segons el seu particular punt de vista, allò que ens pot haver semblat diferent. Tanmateix, quan més “gadgets” precisa una idea creativa, més allunyada de la intenció de l’autor pot resultar.
    Caldrà cercar l’obra d’en Gabriel Janer Manila.
    Gràcies.

    ResponElimina
  9. Vaig veure alguns dels reportatges que li ha dedicat la televisió (molt generosos, per cert) i en vaig treure exactament la impressió que relates, de manera que no tenia cap interès en veure-la. I ara encara menys.

    ResponElimina
  10. poc interés tenia per anar a veure-la i em sembla que ja no m'en queda gens. De totes maneres explicaven l'altre dia a Rac1 que al pare de Puigcercós (segons deia ell), amb 7 anys anava sol, varies setmanes a cuidar el ramat i alli vivia, dormia, menjava i sobrevivia en unes condicions molt precaries.

    ResponElimina
  11. Francesc,
    El meu besavi, de menut, passava mesos a una borda al peu del Cadí, sense altra companyia que el gos i el bestiar...Temps era temps!

    ResponElimina
  12. Brian,
    Es pot veure, doncs és un lluïment de fotografia, paisatges i animalons...però com ja he dit, l'hi manca alguna cosa i el perfil del nano queda una mica desdibuixat...

    ResponElimina
  13. Respeto tu opinión, Alberich, aunque no la comparto.
    Me ha parecido una buena pelicula, y creible. Original, bonita y con una historia interesante. Muy por encima de otras peliculas que se ven ultimamente en los cines. La recomiendo

    ResponElimina
  14. Pablo,
    Creo que coincidimos en lo esencial y lo he dicho: És una película por encima de la media del cine español (y de otras cinematografías)cuya originalidad podría haber dado más de si.
    Valga tu recomendación.
    Saludos.

    ResponElimina
  15. Primero decvir que no suelo ver cine español, que no me gusta la mayoria de lo que he visto.
    Pero si puntualizar a esto " misèries del minifundisme", creo que seran las miserias del latifundismo, más que las del minifundismo. Pues entiendo que uno es acaparar las tierras en pocas manos y el otro es la distribución de la tierra. Unos obreros mal pagados y explotados y otros "pequeños terratenientes".. Un saludo a -8 grados...

    ResponElimina
  16. Temujín,
    Ya es correcto cuando me refiero a las miserias del minifundismo, puesto que hablo de las de mi bisabuelo pastor en la Sierra del Cadí (Pirineo de Lleida) a finales del XIX. Eran pequeños propietarios de nada en una tierra hostil.
    El latifundismo es lo que padece la familia del chaval de la historia de la película, y ahí tienes toda la razón.
    Un saludo desde cerca de la Sierra del Cadí de mis ancestros paternos. Estamos a -11 con sol espléndido y todo nevado.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog