dilluns, 20 de juny del 2011

Competir per no pensar.



No m’agrada l’esport competitiu. Ahir estava veient un partit de futbol sala per la tele, i el públic rugia. Es podien veure les cares crispades de gent irada, que feia gestos obscens amb el dit, dels tipus aquell que  els americans entenen per  ‘fuck you’
Com que el joc es desenvolupava en un espai petit i gairebé reclòs, com és el d’un poliesportiu, es podien sentir els insults del públic i les seves crides a l’eliminació del contrari. Quan s’oblidaven de qualificar la presumpta i mercenària professió de les mares dels jugadors contraris i els àrbitres, cridaven allò de “A por ellos, oé...A por ellos, oé”  , agressiva i clara invitació a la violència física i psíquica, molt de moda en els àmbits competitius futbolístics, que si la practiquessin en altres àmbits fora dels esportius –posem per cas a la Plaça de Catalunya, o davant del Parc de la Ciutadella- surtirien en Mas i en Puig invocant el Codi Penal, però en la relativa impunitat del camp d’esports, gaudeixen de la més complaent comprensió dels poders públics i privats.  Els locutors no ajuden gaire a la conciliació i fiquen cullerada, fen èmfasi amb certs comentaris posant més llenya al foc, o apagant-lo amb gasolina.  
Pensava que aquesta mena d’esports competitius van néixer dintre de les colonials casernes britàniques, i tenien la finalitat d’entretenir les classes de tropa i els oficials, reclosos en la relativa seguretat dels murs dels forts i els àmbits militars Els refinats cavallers jugaven tennis i polo i les classes de tropa, futbol i rugbi.  
És clar que els britànics no podien trescar gaire  dintre les seves casernes colonials, i les úniques passejades que els eren permeses,  eren les militars,  i no hi ha res més llunyà a una bona i saludable caminada que una feixuga, disciplinada i perillosa marxa militar, baix el perill de les hostilitats dels malagraïts colonitzats, que no es saben el que es perden resistint-se a ser súbdits de la metròpolis. Van haver de cercar algun substitutiu i es van inspirar en antigues competicions de caràcter ritual, militar i religiós, que encara subjuguen les nostres masses.
En Pierre deCoubertin, a començaments del segle XX  va trobar la manera de fer competir nacions entre elles, en una mena de recreació romàntica dels jocs olímpics de la grega antigor, que eren unes competicions de caràcter militar per formar i distingir els millors  guerrers que defensarien les polis. Ho va fer enaltint els valors dels nacionalismes, fent que les nacions recentment constituïdes en estats s’enfrontessin entre elles, per realçar les virtuts de les races i les de les respectives joventuts, en uns enfrontaments no sagnants, però que cercaven ser un substitutiu de les confrontacions bèl·liques.  No va faltar temps perquè els dictadors més ferotges que la història ens ha ofert,  incorporessin aquests ‘valors’ dintre els paràmetres de les seves simbologies, idearis i icones.
És per això que l’esport – com moltes coses d’ aquesta vida,  incloses les idees- és quelcom que cal fer sense competir amb ningú més que amb un mateix: Passejar, trescar, grimpar, córrer, anar amb bicicleta o nedant a la boia del Port Pelegrí, com faig jo -millor amb colla i bona companyia- és la millor manera de moure els muscles i la psique i per això no cal arribar primer que el company ni passar pel damunt del cadàver del contrincant de torn.
I així ningú se’n recorda de la presumpta professió mercenària de la mare de ningú.   

17 comentaris:

  1. Quelcom deuen tenir de dolent els esports ja que tots els governs els fomenten.
    Sempre veig darrera l'esport una estètica militar, mots agressius, irracionalitat, manca de educació i manipulació, gran manipulació de les masses. Intueixo, a més a més, corrupció, notorietat i protagonisme dels més incapcitats.
    ¿per què ningú no demana retallades a l'esport?
    Salut
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  2. i el que patim els pilotaires sense fútbol a l'estiu? eh?

    Ja sé que tens raó, però algun defecte havia de tenir a part d'altres. "Me gusta er furbo, er vino i la muhere."

    ResponElimina
  3. Hola Alberich (no te vayas a enojar ¿eh?) te cuento los antecedentes más viejos que se conocen del fútbol es el pok-ta-pok que practicaban los mayas. Creo que le dan el invento a los ingleses, por lo puntuales que son (jeje).
    El juego terminaba siempre con un ganador, y para el perdedor...la decapitación...¿terrible no?
    Por eso creo que los periodistas cuando comentan usan expresiones tales como:
    'se juegan la vida por no descender'
    'pondrán todo su esfuerzo en la revancha'
    'jugarán todo por el todo en el partido de vuelta'
    Para sicoanalistas ¿verdad?
    Pero no me salvo de tu crítica, soy del Club Atlético Cerro, que tiene su fama violenta también (verguenza que me da)
    Un abrazo amigo!

    ResponElimina
  4. El origen de los deportes es militar eso es un hecho claro, como también lo es que es masculino.
    La reflexión que tu haces también la comparto, estos que llaman hijoputas a los otros normalmente son seres reprimidos con vidas grises y es su única oportunidad de apuntarse a la masa. A mi me gusta la Formula 1 (antes, durante y despues de Alonso) y sobre todo las motos. Un dato a tener en cuenta y que nunca he entendido es porque a la gente le gusta ver fracasar a sus semejantes, sacan más veces los adelantamientos con accidentes que adelantamientos magistrales, históricos, únicos sin accidente..por lo menos es para reflexionar..

    ResponElimina
  5. Francesc Cornadó.
    És que els poders ja ho volen manipular tot. És tant el predicament que li donem al ‘papà estat’, que aquest permanentment vetlla per tots nosaltres i ens dedica gratificants dosis de ‘panem et circenses’ Fixa’t que des de que ja s’han acabat els sagnants Madrid-Barça, és parla molt més de la crisis i les malvestats del món públic en general.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Francesc,
    M’agraden els esports poc competitius, però això no vol dir que em deixi arrossegar per les passions desfermades dels èpics partits més sagnants i em pugi la pressió arterial veient els partits més enconats ;-)
    Salut.

    ResponElimina
  7. Enletrasarte,
    No sólo no me enojo, si no que comparto totalmente tu información que te agradezco.
    Algo sabía del pretérito y sangriento futbol maya, e indirectamente creo que en mi entrada ya menciono que los antecedentes de los juegos son de raíz militar y religiosa, puesto que ya está casi todo inventado en nuestro mundo.
    Mi ánimo no es crítico con quienes siguen los espectáculos. Me subleva su sublimación ultra deportiva y el carácter épico –de sucedáneo de valores políticos y nacionales- con las que a menudo se adorna.
    Los ingleses van y le ponen normas y reglas a todo: las peleas callejeras, las reglamentan y las denominan boxeo; una batalla campal para la consecución de un balón, limitan las formas de hacerlo –con las manos o los pies- y nace el football o el handball…y así sucesivamente.
    La inacción y la reclusión en cotos cerrados de su política colonial, creo que tienen mucho que ver con toda esa cultura.
    Saludos.

    ResponElimina
  8. Temujin,
    Los deportes de motor que citas, vienen más al grupo de los competitivos menos sangrantes. Deben hacer un esfuerzo y concurre la mecánica, y no prevalecen tanto los ‘valores’ ultra deportivos.
    La política de los medios de recrearse más con los accidentes que con la belleza del desarrollo de la prueba, se enmarca en el axioma comúnmente aceptado de que es más noticia que un redactor muerda a un perro que el más habitual que el perro muerda al redactor.
    Al ‘panem et circenses’ deberemos añadirle la morbosidad del gusto por la desgracia ajena como espectáculo y el refuerzo del propio ego que el fracaso ajeno conlleva…Desgraciadamente los humanos somos así de complejos y mezquinos. .
    Saludos

    ResponElimina
  9. Certament, els espectacles demencials dels suposats esportistes i dels espectadors estan molt lluny del que realment hauria de ser l'esport.

    Hauríem de ser més curosos amb les denominacions. L'esport són aquells jocs físics amb unes normes concretes que es practiquen sense cap altra ànim que el de passar-s'ho bé i, de pas, fer salut.

    Quan hi ha violència, crits, insults, competició malsana, etc. és circ (romà).

    ResponElimina
  10. Es veritat, vaig llegir que els romans utilitzaven un espècie de rugby per entrenar les seves legions. Aquests, al conquerir Anglaterra, els hi van transmetre. Tens raó en el que dius, però potser es un desofegament, normalment tot es queda en insults i de quan en quan algu s'acaba pegant. No dic que estigui bé, però potser si no existis el futbol hi haurien més manifestacions...

    ResponElimina
  11. A mi els esports m'agraden. Veure'ls i sobretot practicar-los. Sempre dic que a mi m'agrada l'esport en si i res del que es mou al seu voltant.

    Jo mateix he anat a Wembley aquest any mirant d'animar el meu equip i només el meu equip. No m'agrada insultar el rival (almenys no massa), però reconec que, a vegades, en l'escalfor del moment en pots deixar anar alguna de grossa.

    Jo entenc que hi pugui haver certs comentaris, però dins uns límits. Jo mateix m'he avergonyit molts cops de la meva pròpia afició, en el moment que fos i en l'esport en que estigués involucrat en aquell moment, veient certes actituds passades totalment de rosca.

    Ara, tampoc estic d'acord en aquesta moda de crucificar els esports com si fossin l'opi del poble. Jo miro i faig esport i no em considero més o menys crític pel fet de fer-ho. És més, prefereixo mantenir un esperit crític amb les coses que s'ho mereixen i, sempre que pugui, anar a gaudir d'un partit com el de Wembley animant el meu equip, com vaig tenir el privilegi de fer aquest any.

    ResponElimina
  12. Tirantlobloc.
    Totalment d’acord. Encara que m’encandili veient algun esport competitiu, crec que la millor competició és contra un mateix, nedant o caminant.
    Salut

    ResponElimina
  13. Aris,
    Estic ben convençut que l’establishment deu trobar a faltar els sagnants Barça-Madrid de fa un parell de mesos, si.

    ResponElimina
  14. El porquet,
    Totes les coses, fetes amb la mesura que aporta la raó i amb un acurat ajust psicològic són bones. Jo vaig gaudir de la victòria de Wembley i em vaig deixar portar per la sagnant rivalitat amb el Madrid, declaracions del Mourinho incloses.
    El que passa és que penso que se’n fa un grà massa, i potser hi ha gent que no pot veure cap més valor que aquest. Si el Barça ( o el qui sigui) guanya o perd, ja se li han acabat els mals i les crisis i això del ‘pa i circ’ sempre ha estat un recurs fàcil. En Franco l’1 de maig feia posar futbol i toros a la tele per què la gent no es mogués de casa.
    M’agraden els esports de muntanya per la seva innòcua competitivitat –tot i que ja s’avança cap a ella- i els seus valors d’esforç individual i col•lectiu, i no tant els altres, tot i que estic molt satisfet de que el Sabadell hagi pujat a segona A... Ep!.
    Salut.

    ResponElimina
  15. No puc fer més que donar-te la raó ... per això sóc un frek muntanyenc!

    Ep... força Sabadell!

    ResponElimina
  16. Va y sube el Sabadell un año en que el Rayo no estará en segunda y se nos priva de ese desplazamiento ...

    Saludos cordiales

    OE

    ResponElimina
  17. O.E.
    un placer tener de nuevo noticias tuyas.
    Cierto: el Sabadell en segunda A y tu Rayo con los grandes... :)
    ¿Te apuestas algo a que el año que viene coincidimos en primera?
    Un abrazo.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog